Patrimoni Funerari. Un recorregut històric i patrimonial pel cementiri de Sant Feliu de Guíxols

L’actual cementiri de Sant Feliu de Guíxols se situa als terrenys de Mascanada, adjacent al Camp de Futbol Josep Suñer Arxer i a l’extrem final de la ronda de Narcís Massanas, just a tocar de la Plaça de la Igualtat. Aquest complex, inaugurat l’any 1833, forma gairebé un recinte regular en forma de rectangle que ha sigut format en base a les diverses ampliacions que ha tingut al llarg del segle XIX i XX. 

Des de la seva inauguració a mitjans del segle XIX, fins a la seva última ampliació als anys vint del segle passat, la població de Sant Feliu de Guíxols s’ha doblat en nombre d’habitants, però tot i així no hi ha hagut demanda suficient com per ampliar el complex cap al sud o cap a l’oest. Aquest fet, però, no pot explicar-se sense abans conèixer la seva història.

EL CEMENTIRI PRIMITIU

La construcció del nou cementiri es va realitzar als antics terrenys del Mas Pinto l’any 1833 arran del compliment d’una nova regulació que prohibia els cementiris dins la ciutat per motius d’higiene i salubritat. És així com es va decidir traspassar el cementiri als afores de la ciutat, al final d’un camí que no duia enlloc. 

Aquest primer sector es dividia en quatre zones simètriques, dividides entre elles per un passeig longitudinal, flanquejat per una filera de xiprers a cada costat, i un passeig transversal. És aquí on trobem als primers ganxons del cementiri, tot i que es podria dir que actualment només hi descansen les restes mortals dels que romanen enterrats sota terra, ja que tots els nínxols originals van desaparèixer a finals del segle XX després d’una reforma d’aquests. Aquesta zona del cementiri és l’actual secció E.

Entrada al cementiri primitiu amb les dues fileres de xiprers indicant el camí a seguir. A banda i banda encara es conserven les restes d'antigues sepultures.

Uns elements curiosos d’aquesta zona del cementiri són les dues grans làpides que es troben situades al final del passeig longitudinal, a l’extrem oposat de la entrada principal al recinte. La situació d’aquestes dues làpides, atribuïdes a capellans, es troben en aquest enclavament degut a que en uns inicis era aquí on s’aixecava la capella del cementiri, beneïda l’any 1833. Era una construcció suposadament molt rudimentària tot i que no existeixen plànols per a afirmar-ho, que va ser enderrocada per donar pas a la primera ampliació cap al sud. És degut a aquest enderroc que, a dia d’avui, gairebé trobem il·legibles les inscripcions de les dues làpides, ja que aquestes van quedar a l’aire lliure i han sigut trepitjades pels ciutadans durant gairebé 150 anys.

En primer terme es poden observar les dues làpides que antigament es trobaven dins la capella primitiva i que a dia d'avui queden exposades a l'aire lliure, patint el desgast de les trepitjades dels visitants i de les inclemències del temps.

Però la construcció més interessant d’aquesta primera fase del cementiri és la seva façana neoclàssica, la qual ha canviat substancialment des que es va construir gairebé a mitjans del segle XIX. És una façana simètrica, amb una porta d’entrada al mig, la qual antigament tenia una dependència a cada banda amb entrada lateral i finestra anterior. La porta és coronada amb un frontó triangular, el qual ens mostra un rellotge de sorra alat, una al·legoria del pas del temps. Exteriorment, la façana era dividida en cinc sectors a cada costat, contigus a la porta, i un a cada extrem amb diferent decoració a la resta. Els cinc sectors contigus a la porta equivalien als cinc blocs de nínxols que hi havia a l’interior, de quatre plantes cadascun. Després, els nínxols s’enfilaven fins gairebé al final del recinte, deixant un espai buit als extrems del passeig transversal, on posteriorment s’hi van construir dos panteons a cada extrem.

Entrada principal del Cementiri Municipal. Antigament era l'únic accés però amb les successives ampliacions s'han anat fent obertures als murs laterals per donar accés a tots els recintes. Aquest és un clar exemple d'arquitectura neoclàssica.

Les dependències laterals a l’entrada van ser eliminades i transformades també en quatre panteons l’any 1868. Els nínxols, però, van ser declarats en ruïna i durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat van ser ensorrats i aixecats de nou, aquesta vegada amb cinc pisos d’altura. Als extrems finals dels murs laterals s’hi van edificar tres panteons a cada costat, dels quals només en resten dos a cada banda degut a l’obertura d’una entrada lateral al mur esquerra i degut a la connexió d’aquest recinte amb una ampliació posterior a la seva banda dreta. Va ser amb la destrucció dels antics nínxols quan es van perdre la gran majoria de làpides antigues que tapaven les sepultures, algunes d’elles fetes amb rajoles policromades amb motius romàntics i formes funeràries. Un inventari fet per l'historiador Lluis Esteve i Cruañas va aconseguir que algunes de les làpides es rescatessin, conservant-les avui en alguna de les moltes dependències del Museu d'Història.

Imatges d'algunes de les làpides que hi havia als ruinosos nínxols del cementiri primitiu.

Cap a la segona meitat del segle XIX, gairebé a tocar al mur oposat a l’entrada principal, s’hi van construir dotze tombes subterrànies, sis a cada costat del passeig, de les quals destaca el panteó de la família Casas, propietat de Joan Casas Arxer. Va ésser construït l’any 1898 per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el qual va dissenyar la construcció en estil neogòtic germànic i modernista. És una tomba formada per un mur de pedra en forma de U i una reixa frontal de fosa molt treballada. Sobresurt per a dalt una creu amb un Sant Crist de bronze. El bronze és utilitzat també per a la llosa, escrita amb inscripcions en lletra gòtica. Aquesta tomba té una cabuda per a 21 sepultures. A les cantonades exteriors dels murs hi ha dos àngels resant tallats a la pedra.

Panteó de la família Casas dissenyat pel reputat arquitecte barceloní, Josep Puig i Cadafalch. Es pot veure clarament l'estil neogòtic de la sepultura en molts dels detalls treballats en fosa i en pedra.

A la resta del sector antic hi trobem tombes disperses sota terra, algunes sense cap inscripció. Destaca, amagat entre la vegetació, un enterrament en memòria dels assassinats l’any 1936, format per un monticle de roca, una creu de marbre amb una inscripció i dues plaques també de marbre.

Finalment, l’any 1991 l’Ajuntament va construir-hi dues fileres de 20 sepultures soterrades, deu a cada costat del passeig longitudinal, just darrere de les sepultures del segle  XIX.

EL CEMENTIRI DE LA NOVA BURGESÍA

Amb l’arribada de la classe social emergent, la burgesia, i amb el gran desenvolupament econòmic i demogràfic de Sant Feliu, es decideix ampliar el cementiri per donar-hi cabuda a les sepultures d’aquesta nova classe. Aquesta zona és l’actual secció A. 

El projecte escollit per aquesta ampliació va ser el de l’arquitecte Manuel Almeda, datat l’any 1878. El projecte consistia en la construcció d’una capella central al final del passeig longitudinal, que seguia al del primer cementiri, i dues ales de tres panteons amb capelleta a cada costat, tot i que finalment se’n van construir-hi sis a cada banda l’any 1879. Tant la capella com els panteons laterals van ser dissenyats clarament en estil neogòtic i així ho demostra tots els elements que conformen aquestes edificacions. Per a construir aquesta ampliació es va haver d’ensorrar l’antiga capella del cementiri primitiu, per poder així connectar els dos passeigs longitudinals.

Perspectiva de les obres de construcció de la nova ampliació del cementiri. En aquest cas es tractava d'una zona destinada a l'enterrament dels burgesos i les classes més adinerades. El mateix Robert Robert i Surís, marquès de Robert, va fer-se construïr aqui el seu panteó per enterrar-se posteriorment. Considero que és la millor sepultura que hi ha en tot el cementiri amb diferència.

A la vegada, però, també es van construir els nínxols que envoltarien tot el nou sector, uns nínxols que no eren anivellats sinó que seguien la inclinació de la pendent, a més de ser construïts amb materials tan pobres que van haver de ser declarats com a ruïna a principis del segle XX, per posteriorment enderrocar-los i aixecar-ne de nous. 

S’ha de dir, però, que abans del projecte d’ampliació de Manuel Almeda va haver-hi un altre projecte completament diferent en quant a estil arquitectònic i composició que no va ser executat. Va ser dissenyat per l’arquitecte Esteve Muxac l’any 1869, el qual va dissenyar una capella central amb dues ales laterals de nou panteons amb capelleta interior. Aquest conjunt era d’estil clàssic, utilitzant sobretot l’ordre jònic, tot i que també hi havia elements propis del renaixement italià com eren les arcades de les ales laterals de la capella. Aquesta capella tenia un pòrtic elevat de tipus pròstil tetràstil de columnes jòniques, coronat amb un frontó triangular amb coberta a dues aigües. A més també hi havia dues naus laterals amb entrada directe i sense finestres.

Disseny de capella i panteons realitzat per Esteve Muxac l'any 1869 que no es va arribar a realitzar mai.

L’any 1881 l’arquitecte Manuel Almeda dissenya el projecte de la part central de la nova ampliació del cementiri. Aquesta, al igual que el primer cementiri, és simètrica a banda i banda. Almeda dissenya un passeig central que arriba fins a la capella, amb una plaça al capdavant d’aquesta, els passeigs laterals i els espais pels panteons soterrats i els enlairats. Els panteons soterrats ocupen el perímetre de les dues illes de sepultures, formant un conjunt de 62 tombes disposades simètricament les unes de les altres. També va dissenyar-hi dues escales per a cada illa, de les quals una es situava al centre de la illa al passeig longitudinal, i l’altra es situava al centre de la illa al passeig transversal anterior. Aquestes escales servien per accedir al centre de la illa de sepultures, on es trobaven els panteons importants. La composició d’aquests serà lliure, mentre que la dels panteons inferiors ve determinada pel propi arquitecte, el qual va dissenyar els murs de pedra, amb coronament a dues aigües, i una tanca frontal de forja amb porta doble. Aquesta vegada, però, l’estil ja no era gòtic sinó que l’arquitecte es va deixar portar per les noves tendències modernistes que acabarien per arribar, tal i com es veu en alguns motius naturals de les tanques de forja.

Aspecte actual de la composició dissenyada per l'arquitece Manuel Almeda l'any 1878-1897. A banda i banda es poden observar els dos panteons principals del sector, el del marquès de Robert (a la dreta) i el de Pere Estrada i Bernich (a l'esquerra).

Pel que fa als panteons i mausoleus superiors, aquests es van anar construint al ritme que s’anaven sol·licitant. D’aquests en destaquen el panteó del Marqués de Robert i el de Pere Estrada Bernich. 

El primer va ser construït a finals del segle XIX de la mà de l’arquitecte Joan Martorell i Montells, el qual es va inspirar en l’estil eclèctic i apropant-se al modernisme, tal i com es veu en tots els motius naturalistes del conjunt sencer. L’edifici és de planta quadrada, amb quatre columnes a cada cantonada acabades amb pinacles. A la part superior hi ha un sarcòfag de decoració. La porta principal d’accés és feta amb bronze molt treballat, tal i com es pot observar als motius florals que envolten tota la porta, juntament amb les inicials del marqués. Els murs laterals tenen dos finestrals cadascun amb vitralls emplomats. La porta posterior dona entrada al pis inferior, on es troben els nínxols, ja que la porta principal dona accés a la capella. Per accedir-hi hi ha una escala particular que connecta el recinte del mausoleu amb el passeig perimetral. Tot el conjunt és envoltat amb una tanca de ferro forjat.

Al centre de la imatge es pot contemplar la majestuositat del panteó del marqués de Robert. Al seu interior, a part de ser-hi enterrat ell, també hi reposen grans aristòcrates família del marquès.

El panteó de Pere Estrada Bernich va ser edificat també a finals del segle XIX just al davant del mausoleu del Marqués de Robert, però a l’altre illa. Aquest és d’inspiració neogòtica tal i com s’observa als arcs apuntats i la decoració exterior. Aquest, però, a diferència de l’altre mausoleu, es troba en un estat molt deficient de conservació. Inicialment tenia una creu a dalt de tot de la coberta, però aquesta ha desaparegut. La coberta, a dues aigües, és decorada amb escates ceràmiques de color blavós. A cada lateral hi ha un finestral estret emplomat. Un d’ells té la imatge de Sant Miquel i l’altre la imatge de Santa Teresa. Dins, a la capella, hi ha una escultura que representa a Sant Pere, signada per E. Pagès. També hi ha un sarcòfag de ferro forjat penjat en un dels laterals de la paret. El conjunt és envoltat amb una tanca de fosa.

Aspecte actual del panteó de Pere Estrada i Bernich. Originariament tenia un aspecte més esplèndid, però el pas dels anys i l'abandonament ha fet que aquesta construcció es vagi degradant fins arribar al punt de tenir serioses esquerdes. 

També en aquest mateix nivell es troben els panteons de la família Ribot i família Vilaret. El primer té una preciosa escultura en marbre blanc de Jesucrist amb la mà alçada, obra de l’escultor J. Campeny. El segon té una bella escultura modernista en marbre blanc que representa una figura femenina en forma d’àngel, conegut com La Custòdia. Aquesta es recolza sobre una creu de marbre de la qual penja una corona de flors.

Panteons de les famílies Ribot (a la dreta) i Vilaret (a l'esquerra).

És en aquesta secció on trobem personatges il·lustres de Sant Feliu de Guíxols, com són el propi marquès de Robert o Pere Màrtir Bernich. Però als panteons perimetrals també hi ha enterrats altres personalitats importants de la ciutat com el llibreter Octavi Viader i Margarit, la família Batet, la família Sibils, la família del farmacèutic Ruscalleda, i fins i tot el mestre d’obres Pere Pascual i Baguer.

Panteó subterrani d'Octavi Viader i Margarit

Pel que fa als panteons laterals de la capella, hi trobem el d’algunes famílies importants com la família Poujarniscle-Riera o la família Llagustera-Baguer. Tots els panteons, excepte un, tenen capelles amb escultures realment treballades.

Panteó de la família Llagustera-Baguer

A dia d’avui es pot observar com aquest sector, respecte l’original, ha variat en alguns racons. Per exemple, dels sis mausoleus edificats a cada ala de la capella només en resten cinc a cada banda. Els que anaven enganxats a la capella van ser ensorrats per donar accés a una ampliació del cementiri realitzada cap als anys vint del segle passat. Tampoc queda cap nínxol dels originals, ja que van ser declarats tots en ruïna i aixecats de nou a partir de l’any 2004. Són nínxols de cinc plantes, aquesta vegada anivellats. A dia d’avui només resta per construir nínxols al mur anterior esquerre del recinte i a una zona del mur anterior dret, de quatre pisos. L’any 2017 es van construir 65 columbaris d’obra i un magatzem a l’extrem dret del final d’aquest sector del cementiri, per poder acabar de tapar així el mur dels antics nínxols.

Una altre diferencia respecte al projecte original és la porta de l’extrem final del lateral esquerre. Va ser oberta després de l’ensorrament dels antics nínxols per poder així tenir un accés directe des del carrer fins a dins del recinte. 

S’ha de dir també que el disseny inicial per a la capella gòtica comptava amb dues escultures d’àngels exemptes sobre un podi adossat als dos pilars frontals de la façana, a cada lateral de la porta. Malauradament aquestes dues escultures no es van arribar a col·locar mai.

EL CEMENTIRI CIVIL 

Alhora que es demanava una ampliació per a la nova classe benestant, es va veure la necessitat de construir un cementiri civil per a poder enterrar a les persones amb creences diferents a les catòliques, les quals no podien ser enterrades al cementiri. Aquesta gent havia de tenir el seu propi cementiri, independent i amb un accés propi per no connectar-se amb el cementiri dels catòlics. És així com neix el cementiri neutre, situat a l’oest del cementiri catòlic i enganxat mur amb mur. Aquesta zona que és l’actual secció D.

Aquest nou recinte va ser dissenyat igualment per l’arquitecte Manuel Almeda l’any 1880. Aquest cementiri, però, Almeda el dissenya en estil neomudèjar, construint una façana, reculada enrere a causa de la irregularitat de la finca, amb una porta central d’arc de ferradura. L'espai distant entre la façana d’aquest nou cementiri i la façana del primer és el que actualment es coneix com a Plaça de la Llibertat.

Aspecte de l'entrada neomudèjar del cementiri civil, projectada per l'arquitecte Manuel Almeda l'any 1880. Es podria considerar gairebé igual de senyorial que la seva predecessora neoclàssica de 1833.

El projecte inicial era una rèplica, en diferent estil, del cementiri dels burgesos. Aquest incloïa un edifici neomudèjar i dues ales de nínxols de quatre plantes, tot i que finalment aquests tres elements no es van arribar a construir mai. Llavors, el cementiri neutre va quedar format per un passeig longitudinal a partir de la porta i un passeig transversal, el qual tenia, adossat al mur del cementiri catòlic, un balcó romàntic amb una escala a cada costat i una balustrada, element que a dia d’avui encara es conserva. Els enterraments es feien en panteons o al mateix terra, tot envoltat d’espècies vegetals, algunes d’elles interessants a dia d’avui.

Disseny no projectat de capella i nínxols del cementiri civil.

L’any 1901, l’arquitecte Ildefonso Casamor construeix una escala a la façana principal del cementiri civil per salvar el desnivell entre aquest i el cementiri catòlic, a més d’una terrassa que abastarà tota l’amplada de la façana.

Cap a l’any 1904 es construeix la renglera de nínxols de tres pisos a la tanca final del cementiri. Aquesta, però, no es va finalitzar i a més va quedar dividida en dos al haver-hi anteriorment un sarcòfag adossat al mur. També, alhora que es feien les obres de la segona ampliació del cementiri catòlic, es construeix una escala que connectava interiorment ambdós cementiris, just a l’extrem final esquerra d’aquest recinte.

Al fons de la imatge es pot observar la renglera de nínxols construits l'any 1904 per pal·liar la demanda de sepultures.

Aquest recinte no s’ha reformat mai. Conserva els mateixos elements des que es va construir, tant arquitectònics com vegetals. Hi destaquen, per exemple, l’eucaliptus de 19 metres d’alçada, els xiprers d’entre 11 i 14 metres i la palmera.

També aquest sector té edificacions importants com el mausoleu de la família Lladó-Bohera, edificat l’any 1888. La creu de pedra que tenia sobre la coberta a dues aigües ha desaparegut.  És un edifici de pedra de planta quadrada i molt auster, sense cap tipus de decoració. En tota la façana només hi ha una placa amb els noms de Jaime Lladó Bohera i Maria Lladó Bohera, tot i que interiorment el mausoleu té capacitat per a 20 sepultures.

Panteó de la família Lladó-Bohera.

Dels nínxols podem destacar el del president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla i Bosch. També en alguns podem observar símbols maçons, com la làpida de Jaume Arxer, la de la família Moret-Regolte o la de Victor Lluis Pourrier.

Cal dir que en aquest recinte també es va enterrar, i encara se segueix enterrant, a gent originaria d’altres països que no va voler ser enterrada en el cementiri catòlic. D’aquests panteons es pot destacar el d’Emilia Bradt, format per un monticle de roca, quatre pinacles de pedra i una cadena de fosa que envolta tot el recinte, que jau directament a terra. 

Panteó d'Emilia Bradt.

Més treballat és el panteó d’Emmy Casas Wogatzky, panteó neoclàssic amb tres pilastres dòrics estriats i frontó un triangular amb dos àngels subjectant una creu grega. Dues làpides de bronze amb relleus acaben de decorar el conjunt funerari.

Panteó d'Emmy Casas Wogatzky.

El panteó de la família Bender també es troba en aquest recinte, conjunt molt simple però que conserva un bastó de fusta clavat a terra.

Cap a l’extrem final dret d’aquest recinte es troba enterrada, actualment, la comunitat islàmica de Sant Feliu de Guíxols. Es tracta d’una làpida orientada cap a la Meca on es van situant els enterraments d’aquesta comunitat al seu voltant. A dia d’avui supera la vintena.

L’únic element remarcable que queda per explicar és el grup de dues tombes maçòniques, sense inscripció, situades a terra i apartades de la resta de sepultures. Cadascuna té una creu amb el distintiu triangular de la maçoneria. A més són envoltades per un conjunt de pedres que formen un cercle al voltant de cadascuna de les dues tombes.

Tombes maçòniques desconegudes.

Un projecte interessant per aquest recinte és el de la tanca que es va projectar per a la plaça situada davant les escales d’accés al Cementiri Civil. Va ser projectada l’any 1912 i no es coneix l’autor. Es tractava d’una tanca corbada que envoltava tota l’amplada de la façana, deixant un centre i uns extrems enjardinats dins la pròpia plaça, amb dues portes centrals per accedir-hi a l’interior. La tanca era un semi-mur acabat amb una reixa de ferro forjat, aquest últim utilitzat també per a les dues portes. És una llàstima, però, que aquest projecte no s’arribés a desenvolupar mai, ja que hagués millorat considerablement l’ordenació i l’aspecte d’aquesta plaça que, a dia d’avui, segueix pràcticament igual que quan es va construir aquest recinte.

LA SEGONA AMPLIACIÓ DEL RECINTE CATÒLIC: EL CEMENTIRI DEL SEGLE XX

La creixent demanda de nínxols per a la població va fer que l’Ajuntament es plantegés una nova ampliació del cementiri catòlic de l’aleshores ciutat de Sant Feliu de Guíxols . Es va decidir ampliar el recinte cap als terrenys confrontants a la banda oest del cementiri burgés, encarregant la feina a l’arquitecte General Guitart i Lostaló, el qual va presentar el projecte l’any 1904. Aquesta zona és l’actual secció C.

A diferencia del projecte de l’arquitecte Manuel Almeda per al cementiri burgés, el qual va dissenyar el recinte amb la previsió de futures intervencions dins el mateix sector, l’arquitecte General Guitart va dissenyar un projecte complert, sense futures obres dins el mateix espai. 

Aquest era un projecte ben diferent als altres. L’entrada no seria central pel nou recinte, sinó que es situaria a l’extrem final dret del cementiri antic, a la cantonada. Per tant, Guitart va descartar dividir el nou sector amb un passeig central, tal i com es va fer amb els altres tres recintes. Aquesta vegada la nova ampliació tindria una forma concèntrica, amb dos nivells d’altura diferenciats, connectats per escales als angles corbats, per poder salvar la difícil pendent del terreny. Hi hauria dues anelles circulatòries, una pel primer nivell i una pel segon, a més d’un nucli central elevat on se situarien en un futur un total de cinc panteons, connectats també amb el passeig inferior per una escala. Guitart va dissenyar tres anelles de nínxols, dues centrals de tres plantes cadascuna i una de perimetral amb quatre plantes.

Perspectiva del recinte concèntric des d'un dels seus angles.

Mentre que els nínxols perimetrals van ser dissenyats amb una decoració molt simple i en blocs separats per salvar el desnivell i evitar que aquests fossin inclinats com els de la secció dels burgesos, Guitart va posar-hi més èmfasi en el disseny de les dues anelles centrals, formada la més exterior per un sol bloc corbat, i la més interior per quatre trams d’angles rectes que formen un rectangle irregular a la banda oest. Aquestes sepultures inferiors tenien la particularitat que només els dos primers pisos tenien l’entrada per davant, mentre que el tercer pis tenia l’entrada per la part superior, des del passeig elevat. Per tant, per aquest tercer pis, Guitart va dissenyar un seguit de panteons que recorrien tot el perímetre extern del passeig superior, decorats amb làpides i reixes, a més dels propis elements ornamentals de cadascun dels propietaris de les sepultures. Aquests panteons podien tenir una extensió de fins a cinc nínxols del tercer pis. Aquesta característica és fàcil de trobar ja que, vist des del passeig inferior, la filera del tercer pis de nínxols no té cap inscripció a cap d’ells. Una làpida ben decorada amb corones de flors de diversos estils és el que cobreix aquestes sepultures en la seva falsa entrada davantera. 

A l'esquerra, detall de la columna de nínxols del passeig inferior amb les làpides falses del tercer pis. A la dreta, el panteó de la família Villa-Olias,  decorat amb una estàtua de marbre i una reixa de fosa.

A l’actualitat, però, el disseny inicial de Guitart no és el mateix que podem observar-hi en aquest sector. De les cinc escales projectades per l’arquitecte només s’han construït dues, la que puja al primer nivell del bloc central i la situada al principi del passeig superior. Les escales situades als altres angles no es van arribar a fer mai, tot i que es va afegir una al final del passeig superior. També, al costat de l’escala de l’inici del passeig es troben els serveis higiènics, mentre que a l’escala del final del passeig es troben les dependències dels encarregats del cementiri, ambdós soterrats sota el passeig superior.

També, quan es va ampliar posteriorment el cementiri cap al sud, va haver d’obrir-se una entrada a l’extrem final esquerra d’aquest sector, havent d’enderrocar alguns nínxols. Aquests nínxols, però, són de pitjor qualitat que la resta. Es troben molt més deteriorats i van perdre la coronació original, la qual va caure fa uns anys, substituint-se per un coronament que desentona completament amb el conjunt del sector en si mateix. S’ha de dir també que aquest és el sector que més nínxols abandonats té, potser perquè és la única zona del cementiri catòlic on no s’han reconstruït els blocs de sepultures, els quals tenen ja més de cent anys.

Dels panteons perimetrals en podem destacar el de la família Villa-Olias de 1921, el de la família Estrada i el de la família Nadal de 1927. Destaca el primer per l’escultura en marbre d’un àngel plorant recolzat sobre un sarcòfag, o l’últim per l’escultura de pedra artificial en forma de creu bellament treballada amb motius florals.

Sepultures de les famílies Estrada (esquerra) i Nadal (dreta)

Al bloc central destaca, per sobre de tots, el panteó de la família Lladó-Alsina. Es tracta d’un panteó aïllat amb una escultura femenina de marbre blanc, que representa la mort, amb una creu darrera a sobre d’un pedestal. Tot el recinte és envoltat amb una cadena que substitueix l’antiga barana de ferro que hi havia fa uns anys.

Panteó central de la família Lladó-Alsina.


L’ÚLTIMA AMPLIACIÓ DEL CEMENTIRI

A la dècada dels anys vint del segle passat es decideix tornar a ampliar el cementiri, aquesta vegada cap al sud com s’havia fet amb el recinte dels burgesos. L’any 1925 l’arquitecte municipal, Joan Bordàs, dissenya el mur que havia de tancar el nou recinte, aquesta vegada agafant tota l’amplada del cementiri existent. Aquesta zona és l’actual secció B. 

Per a realitzar l’ampliació es van haver d’enderrocar els dos panteons enganxats a ambdues bandes de la capella, construint dues escales que pujarien directament al nou recinte. També, com he explicat al capítol anterior, es va connectar la zona C amb la B a partir de l’enderroc d’uns quants nínxols. Finalment es va fer una última entrada directa des del vial exterior esquerre del cementiri per als vehicles.

Perspectiva dels nous nínxols i els panteons subterrànis construits a la nova ampliació del cementiri.

Inicialment es va pensar seguir la disposició tradicional de les dues seccions inicials, una avinguda que creues el nou recinte. Això, però, significava que l’esquema no seria simètric i la opció es va descartar. Aquest projecte també preveia construir panteons al centre i nínxols a tot el perímetre i una plaça a l’extrem final de l’avinguda. Un pavelló de serveis al final del recinte, amb accés directe des del carrer, acabava de formular aquest planejament inicial.

Finalment es va decidir construir una gran zona enjardinada, amb una font modernista al mig, que creuava transversalment la nova ampliació, deixant la construcció de nínxols en projectes independents segons la demanda de la població. Aquesta plaça era ben bé simètrica a banda i banda, recordant als jardins francesos. Era dividida per tres placetes en forma de circumferència, la del centre de majors dimensions i amb la font modernista al mig. Un passeig transversal creuava les tres places, a més dels tres passeigs longitudinals que pujaven cap a munt per cada placeta. Quatre camins en diagonal a cada banda acabaven de formar la plaça enjardinada, la qual tenia en total setze parterres.

Font modernista central dels jardins de l'última ampliació del cementiri

No va ser fins a la dècada dels anys trenta quan es van començar a edificar els blocs de nínxols. Diferents arquitectes, entre ells Joan Bordàs i Francisco Surís, van contribuir en la construcció d’aquestes sepultures. Es tractava de blocs de quatre pisos d’altura sense cap decoració a la façana. Únicament una cornisa decorava el coronament d’aquests nínxols. Els blocs transversals s’edificaven completament anivellats, mentre que els longitudinals es feien en blocs independents per salvar la lleu pendent del terreny.

L’any 1981 es construeixen vint panteons soterrats al costat de la plaça enjardinada. Aquests, igual que els del cementiri primitiu que es van construir el 1991, no tenen cap decoració. 

Entre els anys trenta i el 1985 hi ha diversos projectes de construcció de nous blocs de nínxols, construint l’últim a la part més alta del nou recinte aquest mateix any i deixant la meitat del terreny restant sense edificar. Això es deu, entre altres motius, a causa de roca situada al subsòl que impedeix la fàcil construcció de més nínxols per l’elevat cost que suposaria rebaixar-la.

Últims nínxols construits a l'última ampliació del cementiri. El Pla Director d'Intervenció del Cementiri Municipal preveu acabar de construïr les fileres de nínxols que falten i dues fileres de panteons subterrànis.

A l’extrem dret d’aquest recinte s’hi van construir dues edificacions: una feia la funció de cobert per al material, l’altre era un dipòsit de cadàvers que actualment no s’utilitza.

L’únic element a destacar de tot aquest sector seria la font modernista dels jardins, ja que a la resta no hi ha cap tomba ben decorada com a les seccions anteriors. És una font circular de grans dimensions, amb un monticle central enjardinat subjectat per quatre braços laterals. La font disposa de sortidors d’aigua, tot i que normalment sempre són apagats. A l’interior es poden trobar exemplars de peixos de colors.

Les últimes obres realitzades al cementiri, a part de les ja esmentades, han sigut: restauració de la façana neoclàssica l’any 1984 i millora estètica dels murs laterals dels nínxols de l’actual secció A l’any 2017.

CONCLUSIÓ

Després de veure l’evolució del cementiri de Sant Feliu de Guíxols és fàcil respondre al dubte plantejat a l’inici d’aquest estudi. Perquè en cent anys no s’ha ampliat el cementiri si la població s’ha doblat? Senzill, la ruïna dels nínxols de les seccions A i E va comportar l’ensorrament de centenars de nínxols per a la posterior construcció de nous amb un pis de més. Molts dels difunts enterrats antigament no van ser novament enterrats als nous nínxols, això significa que va haver-hi molta oferta de sepultures que va pal·liar la necessitat d’expandir el cementiri cap al sud o cap a l’oest. A dia d’avui encara se segueixen construint nínxols a la secció A després d’haver-los enderrocat tots, i a la secció E encara en queden de disponibles, sobretot als pisos més elevats.

També s’ha de tenir en compte que la demanda de nínxols s’ha rebaixat per la creixent demanda d’incineracions. Això comporta que ara mateix, en comptes de construir més nínxols, el que més es necessiten són columbaris, tal i com s’estan construint a la secció A.

Daniel Pedrero Rosón

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per què es deixa perdre l'obra de l'arquitecte Joan Bordàs i Salellas?

Què és el patrimoni arquitectònic, històric i urbà? Breu història de l'evolució del patrimoni guixolenc (1956-2018)